Vargas Llosa, de pedra, amb el Nobel

Avui, set d'octubre, i segons diuen els experts una mica per sorpresa, li han concedit a Mario Vargas Llosa el Premi Nobel de Literatura. El senyor Vargas ja fou guardonat amb el Cervantes i el Príncipe de Asturias, així que alguna cosa bona ha d'haver fet, com per exemple Pantaleón y las visitadoras, que és a la literatura com las pelis del Pajares i l'Esteso al cine.


Però, ja que aquest és el segon article d'Albedrio en català, no el dedicarem a tafanejar l'aritmètica dels premis Nobel, que ja sabeu que són capaços de donar premis preventius. Només ens centrarem en un detallet del peruà i tirarem del fil a veure que hi surt.


Dóna el cas que aquest senyor va signar, juntament amb altres intel·lectuals de ranci llinatge, el Manifiesto por una Lengua Común (íntegre aquí) que un servidor s'ha repasat amb la ferma idea de crear una opinió pròpia. Bé, només són quatre fulls i ha sigut molt fàcil, perquè el citat Manifiesto no només ja ve subratlladet sinó que a més es permet unes cuantes faltes d'ortografia i anotacions parentètiques característiques de l'ESO. Entre mig surten com a pets de llop parauletes com "felonía" y "desazón", que són realment les que harien de ser defensades (com "zaguán", "sátrapa" y "cenotafio", què són de les meves favorites)


A qui encara no ho sàpiga, dir-li que el Manifiesto dels nassos és una defensa a ultrança de la llengua castellana envers la marginació que pateix a les autonomies amb altres llengües. El Manifiesto reconeix que al seu moment fou adequat defensar aquestes llengües minoritàries (no sé si també es referiran al bable i al silbo) però que a dia d'avui aquest objectiu ja està sobradament assolit i que s'ha d'evitar que els monolingües castellans siguin marginats per la seva desconeixença de l'idioma local, alhora que s'han d'assegurar els medis educatius necessaris perquè tots els nens hagin après castellà al finalitzar la seva educació, cosa que sembla que a hores d'ara no es compleix.


Vaja, una rucada com una nadala per Sant Joan o com un enxaneta amb esquellot (nota al marge: a l'escalivada li diuen "zorongollo" a Extremadura, però no em pregunteu el perquè, que ho he descobert de retruc documentant-me sobre els esquellots)


Encara que el Manifiesto no demana la prohibició de les "altres" llengües, sí demana que es modifiqui la Constitució Espanyola per què l'espanyol continuï sent la llengua majoritària i vehicular a tot arreu del territori estatal, incloent Ceuta, Melilla i qui sap si algun dia, Gibraltar. Canviar la Constitució perquè pugui regnar Leonor de Todos los Santos de Borbón y Ortiz o es desfaci la barbàrie fiscal anomenada La Transición serà molt fàcil, així que no veig motiu perquè no es pugui canviar per salvar al castellà d'aquesta inevitable i agònica extinció.


Fóra bo, i vet aquí l'autèntica fi d'aquest humil text, recordar que l'ésser humà -i això també t'inclou a tu, benvolgut lector- pensa amb paraules. Gran part de 1984, la novel·la de George Orwell tracta d'aquest tema. Si poguéssim eliminar certes paraules del vocabulari, podríem dificultar o impossibilitar certs raonaments. Per exemple, si tot d'una desapareguès el mot llibertat, els serfs i plebeus ho tindrien molt difícil per rebel·lar-se. Com parlar de llibertat sense esmentar-la? Si seguim la història del llibre, hauríem de parlar de "no-presó", que és evident que ni de lluny vol dir el mateix.


Molt bé, bè; bon tros d'os d'ós. Tothom hauria de tenir clar que albedrío en català és albir (oi?), màrfega en castellà és jergón (oi oi?), guardiola y hucha es diuen Sparbüchse en alemany (oi oi oi?) i i així anem fent. Cullaradetes de brou lingüístic per amanir el vespre.


Llavors resulta que cada llengua té algunes paraules que, per molt que s'esforci un, no es poden traduir. Del català, en aquest cas gran exemple, tenim 'seny'. Si bé en castellà diríem ràpidament "juicio" (barra wisdom) , dir-lo d'aquesta manera anul·laria la barreja de sang freda, sentit comú i saber estar que implica intrínsecament i per antonomàsia la paraula "seny" quan es pronuncia amb tot el seu poder. També podríem afegir "rauxa", potser amb més cautela, a la llista de mots intraduïbles. Si arribat el dia (si els maies s'ho curren, serà al 2012) s'esfumés el català de la faç de la terra s'haurien perdut dos paraules i, amb elles, dos conceptes o dos formes de plantejar dues idees. Evidentment, comparades amb "llibertat" no són gran cosa, però no anem tant sobrats de raciocini com per anar llençant paraules pels embornals. L'emmusteïment dels nostres cervells espongiformes ja és prou ineludible com per fomentar la diglòssia amb Manifiestos firmats per premis Nobel de Literatura.


Finalment, ja que parlem d'aquestes paraules característiques d'un idioma -i per extensió, gairebé del poble que la practica- m'agradaria afegir-vos dos més, prou curioses: en alemany tenen angst (arrel d'angústia i traduït d'aquesta manera) que per mantenir la força de la paraula original hauríem de dir 'angústia vital pel fet mateix de viure'. A l'altre cantó del mapa, el mot àrab barakah ( بركة ) (i guata què guai, d'aquí ve 'baralla de cartes'), que traduiríem per 'sort divina', quan realment fa referència al destí, la fortuna i al caprici d'Al·là tot plegat -i fixeu-vos que són tres coses ben diferents.


Salvem les llengües, salvem-les totes. Apa, a reveure!






Petita postdata: potser trobeu alguna faltota d'ortografia. Estic aprenent, no sigueu cruels,